Satélite K

Nada de nada: Lídia Pujol canta CECILIA

Nada de nada Lidia Pujol

Us presentem “Nada de nada”, el primer avançament del disc Conversando con Cecilia de Lídia Pujol que veurà la llum a finals d’aquest any. Aquesta cançó, fruit d’un procés d’expurgació de tot allò superflu, representa un despullament radical, amb la mirada estesa cap a l’essència. La lletra de Cecilia posa en relació allò insignificant amb la possibilitat d’infinit, interpretada des de la senzillesa i la vulnerabilitat. I ara més que mai ens ofereix l’oportunitat d’enfrontar les pors, de buscar espais de trobada. Les imatges que l’acompanyen representen l’anhel de moltes persones que, des del seu espai de confinament, han fet enlairar els seu desitjos cap el cel que tots compartim.

Interpel·lada per la cançó de Cecilia, que malgrat la simplicitat (o potser gràcies a ella), corprèn i desborda, Lídia Pujol ha establert un fèrtil diàleg amb la cantant madrilenya. La seva pretensió és, tanmateix, la d’obrir i enriquir la conversa amb tots nosaltres, confinats sota el mateix cel.

Evangelina Sobredo Galanes, més coneguda com a Cecília, va ser una cantautora espanyola de música popular.

La seva carrera artística va ser curta, però va aconseguir una gran popularitat amb cançons com “Un ramito de violetas”, “Dama, dama” o “Amor de medianoche” que van ser un èxit a Espanya durant la dècada dels 70.

Va morir en un accident de cotxe quan tenia 27 anys i era al cim de la seva popularitat.

NADA DE NADA és tot

Des de fa més de dos anys, la veu de Cecilia ressona en el meu context vital i relacional. A poc a poc, cantar el seus versos s’ha tornat quelcom íntim, natural i necessari.

Em considero una intèrpret més que una cantant. Per a mi, cantar és el resultat de la meva relació amb la paraula. Quan una cançó té lletra, mana la lletra i tots -cantant, arranjaments, músics i producció- es posen al servei de la paraula. No es tracta de fer el “millor” arranjament o producció, sinó de posar-ho al servei de la lletra.

La meva relació amb Cecilia ha estat un procés bidireccional que ha suposat un repte: fer conscient què hi ha de meu en la seva obra i descobrir l’enigma de la seva interpretació. No sols m’interpel·la el contingut, sinó la forma d’interpretar-lo, i no només m’importa l’obra, sinó qui hi ha al seu darrere. Cecilia no jutja, no acusa, no hi ha empipament. Amb certa ironia, tranquil·la i amablement, explica el que veu i parla des de la pròpia experiència.

Deixa un comentari





*